dijous, 23 d’abril de 2009


DON FABRIZIO, UN CADÀVER AL PRINCE BUILDING

és una novel·la negra. La trama està basada en el món immobiliari, polític i amorós.
(Heus-ne ací una petita mostra):



"Tomàs Mínguez, com s'ha dit, era el propietari d'una empresa que es dedicava al moble de cuina, Cuinabur, S.L., situada al carrer de la Indústria, en un antic magatzem de taronja. Tenia uns quaranta anys, era alt i prim, de caràcter emprenedor i ambiciós. S'havia arruïnat en dues ocasions, a causa d'impagaments per part d'empreses de la construcció, i havia ressorgit cada vegada com l'au Fènix al cap de poc de temps. La seua il·lusió era engrandir l'empresa, que en aquell moment comptava amb cinc treballadors, i ubicar-la en una espaiosa nau en un dels polígons industrials de nova creació. Va estar a punt d'aconseguir-ho feia una any i mig, amb la parcel·la mig aparaulada, però la fallida d'un promotor immobiliari el deixà penjat i hagué de tancar momentàniament.
Aquell matí es va llevar a les cinc pequè havia de desplaçar-se a la platja de Sant Joan, a Alacant, per signar un contracte milionari amb ConstruTot, S.A. Va mirar per la finestra després de córrer la cortina de blonda, va contemplar el cel, que estava seré, i l'ample paisatge de xalets i camps de tarongers, abandonats per ser pròxima pastura de la construcció, que s'estenien a la cara nord de la finca. Va comprovar, pel termòmetre de màxima i mínima que tenia penjat a l'exterior de la finestra, que aquella matinada d'hivern, del dimarts tres de març, continuava sent freda, com els dies anteriors en què s'havia instal·lat l'anticicló de les Açores sobre la costa mediterrània. Es va endreçar, mentre que Isabel, la dona, li preparava un descafeïnat. Se'l va prendre, va anar a l'habitació dels dos fills, Carles i Joan, de set i quatre anys, va contemplar com dormien, va somriure, va mirar la dona, tot satisfet, li va fer un bes i es va dirigir a l'ascensor amb la maleta de mà, on, a més dels documents precisos, com que era molt previsor, portava una camisa i una corbata, per si a l'hora de dinar, per mala fortuna, es tacava alguna de les peces, a més d'un parell de paquets de mocadors de paper, un flascó petit de colònia, el raspall de les dents i una pinta. Va prémer el botó que duia al segon pàrquing. Es va mirar a l'espill, es va examinar el cabell, l'acabat de l'afaitat, passant-se la mà per la cara, el nuc de la corbata, es va espolsar els muscles de la jaqueta perquè si quedava cap volva de caspa que hagués caigut imprevistament i, al final, va estendre el braç esquerre, arromangant-se lleugerament la mànega de la camisa, d'un blau clar, i va mirar l'hora al rellotge d'or de polsera, com tenia costum de fer cada matí mentre baixava les cinc plantes fins al pàrquing. Què més podia fer? Eren les cinc i trenta-tres minuts. Va obrir la porta d'entrada i, a fi de no sentir el colp fort i sec, causat per un moll potent, cosa que el molestava, va posar el peu guiant la porta i es va esperar per amortir-lo. Es va encaminar cap al cotxe, un Audi novet, que estava aparcat quatre cotxes més a la dreta.
En girar, tot seguint el passadís que l'hi portava, com que encara no havia fixat la vista davant seu, va ensopegar i va haver de fer un joc de cames, saltant com va poder, per no caure. Va fer un renec, imaginant que algun veí insolidari havia deixat algun objecte fora de lloc, o que li hauria caigut i no se n'havia adonat. Però en mirar al punt on havia ensopegat, a la recerca d'aquella andròmina, va descobrir unes cames que sobreeixien mig metre entre dos cotxes. Unes cames nues. El cor li va fer un fort batec. Es va endur la mà al pit, tractant d'oprimir la força del cor, i es va atansar cap a la dreta, a poc a poc, torcant-se la suor freda que havia començat a banyar-li el front, i es va situar en la vertical que formava l'espai que hi havia entre els dos cotxes, un Focus de quatre portes, de color blau mar, de Pasqual Rubert, un veí d'escala, i un Peugeot de color xampany, al propietari del qual només coneixia de vista. A mesura que s'hi acostava, anà descobrint la resta del cos, completament nu. Pel tamany, i per les característiques físiques, resultava ser el d'un home adult. El va observar uns breus moments, tot provant de descobrir algun senyal que indiqués si havia estat ferit. Però no n'hi veia cap. Ni blaüres ni sang. Què estrany, va murmurar. Un home nu, entre mig de dos cotxes, sense cap senyal aparent d'agressió. Immòbil. Endut per la curiositat, o per si es tractava d'algun veí conegut, va provar d'identificar-lo. Devia medir un metre setanta, de cames robustes, peludes, com el pit, de caixa ampla, i un ventre prominent. Tenia el braç dret ocult pel seu propi cos. En l'esquerre va observar en la pell clara el senyal del rellotge, però aquest no hi era. Va mirar el rostre, però el tenia capgirat tocant la roda posterior del Peugeot. S'hi va dirigir per la banda del Focus fins a situar-se a l'alçada del cap del presumpte cadàver i, traient forces d'on va poder, com va assegurar més tard, li'l tombà i el va poder observar. Fixà la mirada en el rostre. Va contemplar els ulls i la boca exageradament oberts, com si hagués mort amb l'horror reflectit en la cara. A penes tenia cabell sobre el cap i el que li quedava a tots dos costats, esbullat, era canós. Per més esforços que feia per relacionar-lo amb algun veí, no ho aconseguia, tot i que hauria jurat que no li resultava estrany. Devia tenir uns cinquanta i tants anys. El nas era aguileny i els llavis grossos. Tot i que aquell cos no donava senyals de vida i era fred, se'n va voler assegurar i li va tocar el pols del braç esquerre. No donava cap senyal de vida. Aleshores va sentir una suau olor a perfum. Un perfum que, hauria assegurat, havia olorat en més d'una ocasió. Un perfum femení. El va ensumar amb més força. Atabalat encara pels nervis, no era capaç de recordar on l'havia olorat ni a qui. Ja tornaria a fer memòria quan estigués més tranquil. Va deixar el cap en la mateixa posició anterior i, mentre tornava al lloc de partida, a situar-se de bell nou en la vertical que formaven els dos cotxes, es va adonar de la situació tan compromesa amb què es podia trobar.
"

Retorna al BLOC.